Setembre 2010. Diada Nacional de Catalunya: identitat, benestar, progrés
Els pobles, les persones, sempre estem triant, continuament prenem decisions. Ho vam fer quan vam aprovar l’Estatut en referèndum. Ho farem també en les properes eleccions al Parlament. Ho fem en el dia a dia de l’acció política o social. Cert. Però tanmateix, tenim la sensació que, tot i la confusió i les decepcions que hem viscut, estem encetant un temps nou que ens demana també escollir el camí que volem seguir per garantir la prosperitat i el benestar d’aquest poble, la seva llibertat, la seva pau, la seva convivència, la seva relació amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del món.
Crec que és precisament en aquest moment, no només perquè tinguem unes eleccions a la vista, sinó per moltes més raons, quan ens hem d’adonar del valor de tot allò que hem construit fins ara.
El projecte de redibuixar la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya, condensat bàsicament en l’Estatut i en el nou model de finançament, no ha sortit del tot bé, però tampoc no ha anat del tot malament. Hem avançat en molts àmbits i també hem topat amb barreres que no esperàvem. Però el resultat final no ha estat de taules, sinó que representa un important avenç de Catalunya en autogovern, en l’enfortiment de la seva identitat, en el paper que juga a Espanya i al món. La desafecció envers Espanya com a reacció als intents de bloqueig de Catalunya o a les campanyes ofensives promogudes per alguns, formen part també del balanç d’aquesta època, sens dubte. Però no és l’únic balanç possible.
Com a país, com a comunitat, com a ciutat, hem avançat. No només en aquesta dècada, sinó que estic mirant cap al conjunt d’aquesta llarga, sòlida etapa d’autogovern. I en l’espai central de la política i la societat catalana, aquesta és la convicció predominant, més enllà de les “pujades de tensió” que hem viscut massa vegades els darrers anys. Catalunya, com qualsevol altre país, no és només una identitat. És sobretot els seus territoris, les seves ciutats, com Terrassa, i la seva gent. Per a mi, el país, la pàtria, són la suma de les vides, de les esperances, del benestar, de tots i cadascun dels catalans i catalanes. I aquestes vides transcorren sobre un teixit de carreteres, d’aeroports, d’escoles, de botigues i fàbriques, d’universitats, d’hospitals, de serveis, que possibilita més que mai, no només que el país avanci globalment, sinó que cadascú de nosaltres ho noti en la seva pròpia vida quotidiana. Avui mateix, per exemple, s’ha inaugurat la remodelació de les consultes externes de l’Hospital de Terrassa, on els darrers anys s’hi han fet millores per valor de més de 60 milions d’euros. L’impacte que tenen aquestes inversions sobre la salut i el benestar de milers i milers de persones és extraordinari.
Per això, crec i afirmo que el nostre i el de molta més gent no és només un patriotisme de banderes, sinó també un patriotisme d’hospitals, d’escoles, d’educació, d’oportunitats per millorar, de feina, d’innovació, de noves tecnologies, de serveis per viure millor, de solidaritat. I un patriotisme, també, de llibertat i respecte.
Avui commemorem una data tràgica per al nostre país, vençut fa gairebé 300 anys per la intransigència. Però també hi ha altres commemoracions dramàtiques en la mateixa data. Penso en l’11 de setembre del 73 i en Xile i en Salvador Allende o Víctor Jara o en tants homes i dones víctimes d’aquella opressió. O en l’11 de setembre del 2001 i els atemptats de les Torres Bessones de Nova York. Són dates inoblidables, doloroses, que ens recorden el resultat sempre negatiu i cruel de la intransigència, de l’opressió, de la violència. Com el nostre Onze de Setembre, són dates que ens fan refermar encara més en els valors de llibertat, de pluralisme, de respecte, de democràcia, que formen part de l’esperit i les arrels del nostre país i ens han de guiar també en el futur.
La reflexió serena que proposo, doncs, no és una invitació a acomodar-nos, a conformar-nos o a renunciar a res. Al contrari.
Hem de ser exigents i rigorosos, hem d’arribar allà on volem arribar, hem de construir no només el país dels somnis, sinó sobretot el país per viure-hi, per treballar-hi, per progressar, per conviure. I per fer això possible cal serenitat i ambició alhora. Cal diàleg i cal consens. I cal, sens dubte, la confrontació democràtica a les urnes. Es així com podrem veure una mica més enllà, cap a on va Catalunya en el context del món en què vivim, què ens convé com a societat i com a individus.
La mirada cap al passat que representa la commemoració de l’Onze de Setembre és també una invitació explícita a mirar cap al futur, a anar més enllà sense deixar de ser mai un sol poble.
I en un país que ha acumulat tantes derrotes, aquesta és la única victòria que pertany a tothom. Moltes gràcies i Visca Catalunya!
(Fragments del discurs amb motiu de l'acte institucional celebrat a l'Ajuntament de Terrassa el 10 de setembre de 2010 amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya).
