El PSC, entre dos tsunamis
El PSC ha estat sempre un partit obert i plural, reflex de la realitat social del país. Un partit transversal i amb una sensibilitat especial, que ha connectat amb els problemes reals i amb les il·lusions tangibles de catalans i catalanes. No obstant, els resultats del 28 de novembre passat van fer evident que el PSC no havia sabut llegir el partit, per fer un símil futbolístic. Uns resultats que no són bons per al socialisme català i que, pitjor encara, suposaran un pas enrere en els avenços socials aconseguits en els darrers anys.
¿Com és que s'ha arribat a aquesta situació? Com acostuma a ser habitual, per errors propis i per contundents circumstàncies externes. Dels errors propis només diré que comparteixo l'anàlisi que va fer el nostre primer secretari i que poca cosa més hi podria afegir si no és que aquests errors han propiciat la construcció d'un relat d'aquests quatre anys on han tingut més pes les cireretes del pastís, que en realitat han esdevingut perdigons, que no pas el pastís mateix. Però això, tot i ser greu, no ha estat definitiu. El que realment ens ha deixat en unes condicions difícils per al combat electoral han estat els dos tsunamis que hem viscut del Govern de José Montilla. El primer ha estat la crisi econòmica provocada pel neoliberalisme i la seva tan defensada manca de control dels mercats. La crisi econòmica -això em sembla evident- l'han provocada les polítiques de dretes, però les seves conseqüències polítiques les estan pagant sobretot els partits d'esquerra, especialment els que estan o estaven al Govern.
El segon tsunami es va desencadenar arran de la sentència de l'Estatut, tot i que s'havia anat congriant durant tot el temps que el Tribunal Constitucional i els mitjans de comunicació van anar covant aquella sentència. Durant els darrers anys, s'han anat trencant els ponts d'entesa que hi havia entre Catalunya i Espanya, i sovint s'ha fet amb un menyspreu incomprensible, tant des d'una banda com des de l'altra. En aquest terreny de joc, els socialistes ens hem trobat extremament incòmodes perquè hem sostingut sempre, i seguim sostenint, que de la manca d'entesa entre Catalunya i Espanya ningú hi surt guanyant, per raons evidents que últimament la passió i la demagògia han volgut fer oblidar. Si algun mèrit se li reconeix al PSC, fins i tot per part dels seus adversaris, és que ha tingut un paper fonamental en la vertebració de la societat catalana des de la transició, i que aquest paper l'ha pogut jugar perquè, malgrat ser un partit indiscutiblement catalanista, ha tingut sempre molt clar que el progrés de Catalunya estava íntimament lligat al progrés d'Espanya, i que s'havia de trobar l'encaix de Catalunya dins d'Espanya, com també s'havia de trobar l'encaix d'Espanya a Catalunya. Però avui aquest és un discurs que no ven. Hem rebut massa decepcions en massa poc temps provinents d'Espanya, algunes de reals i d'altres d'inflades políticament i mediàticament.
¿Cap on hem d'anar?, ¿què hem de fer per recuperar la centralitat del discurs polític? Em sembla evident que cal tornar a allò que el sociòleg britànic Anthony Giddens va resumir amb el seu cèlebre «back to basics» que podríem traduir per «tornar als fonaments». I això en el PSC s'ha d'entendre per retornar, primer de tot, a la voluntat d'unir esforços, salvant les diferències, per edificar un projecte comú. Així ho vam saber fer l'any 1978 en el congrés de la unitat, igual que haurem de saber fer també en el congrés que s'ha de celebrar la pròxima tardor. Aquest congrés ha de ser un debat d'idees i no una qüestió de noms. Hi ha partits que neixen amb l'única voluntat d'ocupar el poder i d'altres que ho fan per transformar la societat. Nosaltres ens situem clarament en aquest segon supòsit.
Sabem molt bé el que significa transformar la societat per construir un futur millor. Fa més de 30 anys que, des dels ajuntaments, hem encapçalat el progrés dels principals pobles i ciutats del nostre país. Des de la proximitat dels municipis hem canviat la fesomia de carrers i places, hem escoltat i hem atès les necessitats de les persones i hem construït una societat més igualitària, més justa i més solidària. Aquest bagatge és el nostre principal aval per continuar tenint un paper fonamental en la transformació del nostre país.
Precisament el congrés de la tardor haurà de servir per establir amb quines noves polítiques, adequades a la realitat del segle XXI, fem vigents els nostres valors fundacionals, aquells valors sense els quals aquest partit no tindria cap sentit. Hem de tornar a ser nosaltres mateixos. Hem de ser capaços de tornar a fer veure a la societat que PSC vol dir sobretot Progrés, Solidaritat i Catalanisme. Sobre aquests tres valors hem contribuït a aixecar aquest país. Convé no oblidar-ho si volem seguir sent útils a Catalunya. Ho farem.
