Trencar les parets de vidre (article a El Periódico)
Deia Ignacio Ramonet en aquest diari, parlant del 15-O, que les classes mitjanes i els joves, veient el seu futur esfondrar-se, reclamen més política, una política que controli els mercats. «S'ha acabat el temps dels ciutadans callats, uniformitzats, reduïts a espectadors», afirmava Federico Mayor Zaragoza en les mateixes pàgines.
El moviment dels indignats, multitudinari, global i vist amb simpatia encara per més gent de la que el 15 d'octubre va sortir al carrer, és una expressió d'un ampli descontentament cap a l'exercici de la política. En part, per la incapacitat demostrada d'entendre els grans moviments de fons a nivell mundial i per unes maneres de fer que es perceben molt allunyades de les de la majoria.
La casualitat ha volgut que aquesta gran expressió de descontentament coincidís amb el cap de setmana en què els companys socialistes francesos van celebrar la segona volta d'unes eleccions primàries que han significat -ja ho podem dir- una entrada d'aire fresc en la política francesa i, per sort, en el socialisme europeu.
Amb la decisió d'obrir per primera vegada a tota la ciutadania l'elecció del candidat a presidir la República, el Partit Socialista francès ha trencat les inèrcies d'un partit tancat des de fa anys en si mateix i ha fet aflorar a la llum pública un debat basat en la confrontació d'idees. La resposta ha estat magnífica: prop de tres milions de francesos s'hi han bolcat i han demostrat que, quan se'ls té en compte, encara conserven el gust per la política.
Ha arribat un moment en què la política, per ser respectada, ha de ser més compartida, més oberta, més participada. Tant a l'interior dels partits com en la relació entre els partits i la ciutadania. Els socialistes francesos han entès que, si perdem la consideració dels ciutadans, també perdem autoritat moral a l'hora de governar les nostres societats i lluitar contra les injustícies.
Crec que tenim la necessitat de deslliurar-nos de les rutines i les maneres de fer que afavoreixen l'endogàmia, ens tanquen en nosaltres mateixos i ens allunyen de la ciutadania. Fins al punt que a molts ciutadans se'ls fa difícil entendre les nostres decisions, i encara més compartir-les. Hem de trencar el cercle pervers de la desconfiança. I això passa per travessar les parets de vidre dels partits, perdre la por als debats públics i les decisions preses directament per la ciutadania i fer que les nostres idees i preocupacions arribin també als carrers i les places, com hi ha arribat el descontentament, i de manera inapel·lable.
Les primàries del PS francès han estat un clar intent de sortir del cau. De renunciar a prendre les decisions entre pocs, per escoltar tothom qui comparteix valors d'esquerres. De resultes d'això, François Hollande és avui un candidat més fort del que ho hauria estat si hagués estat escollit en una elecció interna. I els ciutadans han pogut escoltar un debat, excepcional pel seu contingut i excepcional perquè s'ha dut a terme des de la rivalitat però també des del respecte, fugint dels agres retrets i acusacions que desqualifiquen l'anomenada classe política.
Després de quatre anys de crisi econòmica, quan ja ha quedat en evidència, com diu Ramonet, la poca incidència dels polítics en els grans temes globals, quan la decepció dels ciutadans cap a la política s'ha estès entre treballadors, joves i classes mitjanes, que tenen la sensació que no es defensen prou bé els seus interessos, la supervivència de la democràcia i del model europeu reclama un gir en la manera d'exercir la política. I aquest gir només es pot fer des de l'esquerra.
A casa nostra en tenim alguns exemples. Només els partits d'esquerres utilitzen el sistema de primàries per escollir candidats. Són passos encara petits. De ben segur que no són suficients per poder recuperar tota la confiança perduda i que hem de parlar més dins i fora del partit, que ens hem d'esforçar més per reivindicar que som honestos i, com a col·lectiu, imprescindibles. Però també són passos d'un contrast evident amb un PP que vol guanyar les eleccions a base d'amagar les seves idees, i amb un candidat que ha capejat els pitjors anys de crisi de la nostra història recent a base de negar-se a contestar les preguntes que li formulen els periodistes.
Únicament des de l'esquerra recuperarem la dignitat de la política, perquè és a l'esquerra a qui no beneficien els silencis, la desafecció de la ciutadania o la inoperància dels polítics davant les imposicions dels poders fàctics. La socialdemocràcia ja ha començat a treballar en aquesta direcció. I també és l'esquerra l'única que pot satisfer la demanda de teixir escenaris d'acció política més amplis que els estats i més àgils i operatius que l'actual Unió Europea.
Ara que estem immersos en el pessimisme de la crisi, si aixequem els ulls veiem també que aviat la socialdemocràcia tornarà a ocupar els governs d'Europa. Les previsions ens indiquen que hi ha moltes probabilitats que sigui així l'any que ve en la mateixa França i l'any 2013 a Alemanya. Espanya no n'hauria de quedar al marge després del 20-N.
Pere Navarro i Morera, Alcalde de Terrassa
Més informació:
